Ella berraba cuando entraba nel cuartu más ruinu del apartamentu onde yo taba. Sabía que revivía una y otra vuelta el nuesu viaxe a “Les Tierres
Altes”, aquelles poderoses notes señaldioses que t'empapiellaben
al sentiles dende lo alto del castiellu, les vieyes piedres
d'Edimburgo, los chuchos apasionaos peles grises cais o los abrazos y
cancallos énte los cantiles xabaces azotaos pela mar del norte.
Tenía
entrao munches veces aquella tarde ensin dicir pallabra y agora,
enfrente min, coles llárimes degolándo-y polos papos, entamó a
tatexar como calteniendo les pallabres, asina que quité los tapones
de los oyíos y miréla cándemente, con ciñu, mentantu-y llevantaba
la tiesta y ensugába-y les llárimes cola mano:
-
mante – papuzaba- nun yes el postrer rei d'Escocia, nun te queda
bien el kilt y esa gaita que traxisti ye un instrumentu del demoniu.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Equí pues facer los tos comentarios